Un tribut mediambiental ha de tenir caràcter finalista, és a dir, els ingressos obtinguts per la seva recaptació s’han de destinar a finançar despeses per a la millora i la protecció del medi ambient”. Aquest és un dels principis que hi ha sota el nou estudi de la Fundació Naturgy, La fiscalidad energética. Sentido, objetivos y criterios, elaborat pel fiscalista Juan Carpizo i les advocades especialitzades en fiscalitat Eugenia Montaña i Teresa Checa.
A la presentació del llibre, el president de la Fundació Naturgy, Rafael Villaseca, va explicar que la publicació aporta dades per poder valorar si la destinació del recaptat és més o menys finalista. “De la compilació i l’avaluació realitzada en l’estudi, es dedueix el caràcter bàsicament recaptador d’aquests gravàmens en l’actualitat al nostre país”, va afirmar Villaseca, que va afegir que “la fiscalitat energètica actual no es destina sempre de manera prioritària a resoldre els problemes energètics i ambientals que van donar lloc a l’impost”.
Segons afirmen els autors al llibre, “no podem trobar cap impost l’objectiu prioritari del qual sigui incidir en la reducció de comportaments contaminants o en el foment d’un ús energètic més eficient”.
En l’estudi s’afirma que “un tribut mediambiental ha de gravar els efectes nocius per al medi ambient provocats per aquelles activitats que els originin”, sota el principi general de la tributació mediambiental que “qui contamina, paga, però tot el qui contamina, no només alguns”. Així ho assumeix la Unió Europea, en un principi en el qual l’OCDE ja va ser pionera el 1972 en la seva recomanació sobre “Els principis directors relatius als aspectes econòmics de les polítiques de medi ambient en el pla internacional”.
El llibre recorda que un dels principals reptes en relació amb la política i la legislació mediambientals de la Unió Europea és “millorar la fiscalitat mediambiental, així com reduir les subvencions perjudicials per al medi ambient”, i per a això, “els impostos mediambientals són una peça clau”. Tanmateix, l’última dècada hi ha hagut una certa dispersió normativa i un enfocament heterogeni a escala regional i fins i tot local.
El sector energètic, principal contribuïdor de la fiscalitat ambiental
Segons recull l’estudi, Eurostat afirma que els impostos sobre l’energia representen més de tres quartes parts dels ingressos totals procedents dels impostos mediambientals (76,9%), molt per davant dels impostos sobre el transport (19,7%) i sobre la contaminació i els recursos (3,4%).
De l’anàlisi comparativa entre diferents països, l’estudi destaca “l’ús d’incentius en alguns països per al foment d’energies més netes i la disminució d’emissions contaminants, en lloc d’utilitzar únicament el mecanisme d’imposició”. És el cas, per exemple, de Finlàndia, on es preveu la devolució de l’impost especial per a l’energia renovable “com a mitjà per fomentar aquest tipus de font de producció”. O el d’Alemanya, on estan exempts del pagament de l’impost sobre l’energia, conegut com Energiesteuer i Stromsteuer, l’electricitat produïda per energia eòlica, solar, geotèrmica o biomassa, o la produïda per centrals hidroelèctriques de més de 10 MW.
En qualsevol cas, “malgrat els avenços que s’han realitzat al si de la Unió Europea en matèria de fiscalitat energètica, i malgrat els grans objectius fixats, encara queda camí per recórrer”, ateses les diferències entre els sistemes tributaris de cadascun dels estats membres i la falta d’acord per assolir l’objectiu comú de la protecció del medi ambient, segons recull l’estudi.
Complexitat i heterogeneïtat en la fiscalitat espanyola
Una altra de les constatacions del llibre és que “a Espanya no hi ha uniformitat quant a les regles d’exacció dels tributs mediambientals, ja que, en funció del territori o la comunitat autònoma on s’exerceixi l’activitat i es pugui contaminar, s’abonarà o no un impost ecològic”. A tall d’exemple, el sector eòlic abona un cànon en algunes comunitats autònomes com Galícia, Castella-la Manxa o Castella i Lleó que no s’exigeix en la resta. L’estudi conclou també que no hi ha regles comunes quant al gravamen sobre emissions entre comunitats autònomes: algunes graven de manera directa sobre l’agent contaminant i d’altres graven les instal·lacions com els parcs eòlics, les hortes solars o les centrals hidroelèctriques. En aquest sentit, algunes comunitats autònomes com Catalunya, Andalusia o Aragó graven directament les emissions de CO2 i la resta d’emissions contaminants, mentre que altres comunitats com Astúries o La Rioja graven instal·lacions o activitats que podrien deteriorar el medi ambient.
Si bé les comunitats autònomes han desenvolupat els seus propis impostos ambientals gravant fets imposables no coberts per l’Estat, també és cert, segons l’estudi, que “molts altres tributs autonòmics creats entren en conflicte amb els tributs estatals que recauen sobre el sector de l’energia, i es pot arribar a casos de doble imposició”. Per això, segons Carpizo, “es requeriria la fixació de regles clares per delimitar els espais fiscals entre administracions tributàries”.
Carpizo va explicar que aquesta complexitat deriva en un cost de compliment d’obligacions tributàries molt elevat, ja que hi ha 8.100 municipis a disset comunitats autònomes. Per això, “seria desitjable un mecanisme de simplificació del compliment de les obligacions tributàries”“No hi ha en l’actualitat mecanismes de coordinació entre administracions locals i autonòmiques i empreses del sector. Des de fa alguns anys, l’Agència Tributària de l’Estat ha desenvolupat algunes accions en aquest sentit, però caldria aprofundir en noves mesures”, segons els autors del llibre.
Així mateix, l’estudi també posa de manifest que hi ha algunes contradiccions o disbarats en matèria de fiscalitat: “els impostos que recauen sobre les emissions de CO2 són tributs autonòmics que persegueixen finalitats mediambientals globals impossibles d’assolir adequadament en l’àmbit local o regional, de manera que manca de sentit,” va explicar Carpizo.
Fundació Naturgy i la seva vocació de sensibilització ambiental
El llibre La fiscalitat energètica. Sentido, objetivos y criterios és obra de Juan Carpizo i les advocades especialitzades en fiscalitat Eugenia Montaña i Teresa Checa. Amb aquesta publicació, que recopila i examina les normatives fiscals que regeixen el sector de l’energia, la Fundació Naturgy vol “contribuir al debat necessari per emprendre els canvis que es preveuen amb la transició energètica a Espanya”, segons Villaseca.
El llibre presentat avui forma part de la col·lecció de publicacions de la Fundació Naturgy sobre energia, tecnologia i medi ambient. El seu objectiu fonamental és informar, formar i sensibilitzar, així com apropar l’ús racional dels recursos energètics i fomentar un desenvolupament sostenible, des d’uns plantejaments rigorosos.
La Fundació Naturgy, fundada el 1992 per la companyia energètica, també desenvolupa programes d’acció social, tant en l’àmbit nacional com en l’internacional, incidint especialment en actuacions destinades a pal·liar la vulnerabilitat energètica.